Margarida

 

Fulles de jove tardor
pintaven arran de terra
un paisatge de colors,
començava la postguerra.
En una terra ferida
i abatuda de tant rebre
naixia la Margarida
en un lloc a prop de l'Ebre.

***
De nissaga cistellaire,
amb el pare a la presó,
no l'omplia poc ni gaire
sa marona de petons...
El bon sol l'acaronava,
perquè el cerç de l'Aragó
la carona li punxava
amb gelat i sec fibló.

***
Però la lluna, més tronera,
la besava per la nit
i li feia ballmanetes
abans de posar-la al llit.
De matí, quan la rosada
jeia a la vora del riu,
la verdissa vellutava;
la nina que ho veu, somriu.

***
I rient es torna jove,
riu primavera i estiu,
perquè a casa hi ha gent nova,
molta colla ja omple el niu.
Quatre nois i una germana
canten i fan escampall
i la Marga ho arreplega
ajudant l'Urba a destall.

***
És la gran, i ella governa
amb suprema autoritat
una colla de mal creure,
però que sempre l'ha estimat.
Marga, Marga, Margarida!
Qui t'ha vist s'ha enamorat
del regal del teu somriure,
de poder ser al teu costat.

***
Dona que t'agrada viure,
sembres vida al teu voltant
i has fet dones tres vegades:
tres rialles esclatants.
Els hi feies ballmanetes
quan les duies al bressol
com t'ho feia a tu la lluna
abans que sortís el sol.