Poema de la Festa Major de Gràcia

A la fresca de la tarda 
dones hi ha que van parlant
i amb el vano mouen l’aire 
a la plaça del Raspall.

Gitaneta, gitaneta
quin vestit que t’has posat!
M’he posat les arrecades
i un clavell al pentinat.

Que a la nit ballem rumbetes,
que al carrer la festa és gran,
que hem quedat amb la Carmeta,
amb en Peret i amb en Joan.

Paperets i serpentines,
que van de balcó a balcó,
llums, ninots i clavellines
omplen el cel de colors.

Au! que fan les matinades,
va! que surten els gegants,
ei! que a plaça fan ballades
i els castells els fan ben alts.

La Maria va amb en Jairo
agafadet de la ma.
El menut ja tot s’ho mira
potser un dia hi pujarà...

Surt en Toni a la finestra,
ara ja no hi sol baixar.
Una valsa com aquesta
ell la solia ballar.

Passegem tot xano xano
que la festa es viu a peu,
ben aprop tenim el metro,
i l’autobús, no ho oblideu.

Quan sentim que es llança foc
hem de dur màniga llarga,
bon barret, fil de cotó,
i cor calent com una farga!

I sentint el pit batent
xalarem amb qui més plagui,
i en les festes somiarem
quan aquesta ja s’apagui.

Somiarem que aquí la gent
d’una ampolla en fa una flor,
d’un retall un guarniment,
d’una idea una il•lusió.

Perquè a Gràcia es fa la festa,
una festa de debò,
que és la gent qui fa la festa,

i és de totes la Major!