El versaire

    Un conte de Nadal Josep Fornés Garcia   Feia tard. Havia quedat a quarts de deu a casa d'en Joan i la Maria i ja no hi arribava. Oh, i encara havia de trobar alguna cosa simpàtica per a l'amic invisible. De fet era per a fer cagar el Tió, però es veu que feia més elegant dir-ho així quan la festa no era per a la canalla. Tot va ser entrar a la botiga de la cantonada, que ja va veure un munt d'objectes inútils d'allò més adients per al regal. Enmig d'una pila de serrells de purpurina i Pare Noels de balcó, va triar una diadema de banyes de cérvol amb estrelletes daurades. Aquella nit la Maria havia convidat a casa una nova amistat que havia conegut en un curs d'Història de l'Art. La Maria l'havia posat en guàrdia per la seva actitud misàndrica. Vivia amb un gat castrat amb símptomes més que evidents de toxoplasmosi, i ell, que era al·lèrgic als gats, havia tingut la precaució de prendre's aquell antistamínic que no el deixava gaire ...

  Fulles de jove tardor pintaven arran de terra un paisatge de colors, començava la postguerra. En una terra ferida i abatuda de tant rebre naixia la Margarida en un lloc a prop de l'Ebre. *** De nissaga cistellaire, amb el pare a la presó, no l'omplia poc ni gaire sa marona de petons... El bon sol l'acaronava, perquè el cerç de l'Aragó la carona li punxava amb gelat i sec fibló. *** Però la lluna, més tronera, la besava per la nit i li feia ballmanetes abans de posar-la al llit. De matí, quan la rosada jeia a la vora del riu, la verdissa vellutava; la nina que ho veu, somriu. *** I rient es torna jove, riu primavera i estiu, perquè a casa hi ha gent nova, molta colla ja omple el niu. Quatre nois i una germana canten i fan escampall i la Marga ho arreplega ajudant l'Urba a destall. *** És la gran, i ella governa amb suprema autoritat una colla de mal creure, però que sempre l'ha estimat. Marga, Marga, Margarida! Qui t...

 

Sant Joan Enrenou a l’hora baixa, fustes velles al carrer. Gent menuda que tragina somnis, mobles, papers... Al terrat de la veïna l’aire es gronxa dolçament en un cel de serpentines veient com passa la gent La foguera de la plaça Alça un fum guspirejant. Encisera i descarada, Mentre crema va parlant Negra nit que l’aigua encantes I que el sol tens per amic. Fetillera de les plantes, Quants amors no hauràs cosit? Josep Fornés

A la fresca de la tarda  dones hi ha que van parlant i amb el vano mouen l’aire  a la plaça del Raspall. Gitaneta, gitaneta quin vestit que t’has posat! M’he posat les arrecades i un clavell al pentinat. Que a la nit ballem rumbetes, que al carrer la festa és gran, que hem quedat amb la Carmeta, amb en Peret i amb en Joan. Paperets i serpentines, que van de balcó a balcó, llums, ninots i clavellines omplen el cel de colors. Au! que fan les matinades, va! que surten els gegants, ei! que a plaça fan ballades i els castells els fan ben alts. La Maria va amb en Jairo agafadet de la ma. El menut ja tot s’ho mira potser un dia hi pujarà... Surt en Toni a la finestra, ara ja no hi sol baixar. Una valsa com aquesta ell la solia ballar. Passegem tot xano xano que la festa es viu a peu, ben aprop tenim el metro, i l’autobús, no ho oblideu. Quan sentim que es llança foc hem de dur màniga llarga, bon barret, fil de cotó, i cor calent com una farga! I sentint el pit batent xalarem amb qui ...