Margarida
Fulles de jove tardor pintaven arran de terra un paisatge de colors, començava la postguerra. En una terra ferida i abatuda de tant rebre naixia la Margarida en un lloc a prop de l'Ebre. *** De nissaga cistellaire, amb el pare a la presó, no l'omplia poc ni gaire sa marona de petons... El bon sol l'acaronava, perquè el cerç de l'Aragó la carona li punxava amb gelat i sec fibló. *** Però la lluna, més tronera, la besava per la nit i li feia ballmanetes abans de posar-la al llit. De matí, quan la rosada jeia a la vora del riu, la verdissa vellutava; la nina que ho veu, somriu. *** I rient es torna jove, riu primavera i estiu, perquè a casa hi ha gent nova, molta colla ja omple el niu. Quatre nois i una germana canten i fan escampall i la Marga ho arreplega ajudant l'Urba a destall. *** És la gran, i ella governa amb suprema autoritat una colla de mal creure, però que sempre l'ha estimat. Marga, Marga, Margarida! Qui t...